Carles Santos presentaNo al no[Data d'estrena:19 d’octubre de 2002]

Carles Santos presenta
No al no
[Data d’estrena:
19 d’octubre de 2002]

No al no:
Després d’haver-se sumergit en el món de l’ópera o més recentment en el Samaruck suck suck, en el que es barretja el món de l’ópera i el circ

Carles Santos apareix en solitari amb l’obra No al No, una tornada al piano en el que el compositor de Vinaròs recorre a través d’una intensa hora de música la seua propia història front al instrument que és el seu gran amor. Els seus inicis van estar en les avantguàrdes, música experimental de públic restringit.

“Era música que la societat no va acceptar i que amb aquesta obra es preten recuperar i reivindicar com a una part de la història de la música del segle XX, una part que els conservatoris obvien com si mai haguera existi. A lo que més arriven és a Schöenberg, una auténtica vergonya. És per això pel que s’ha titulat el concert No al No, un no rotund a la negació de totes les coses” clama.

Carles Santos no revindica la tornada de les avantguardes, sino, la seva normalització en el seu paper en la història.
En esta nova obra repasa cuatre dècades, que comença amb el piano de les avantguardes experimentals i acaba amb el piano de Carles Santos, amb les coses que fa actualment.
Nega el pianista que els seus últims treballs puguen portar l’etiqueta de la avantguarda.

Carles Santos:
Carles Santos( Vinaròs, 1940) pot ser considerat com un artista integral que parteix d’una llarga carrera com a pianista, abastant més tard moltes altres desciplines musicals com la direcció i la composició. La suma d’aquestes facetes, unida a l’experiència i la reflexió acumulada a d’altres àmbits artístics com el cinema o el teatre, cristalitzen els seus múltiples treballs escènics, musicals i plàstics que li han valgut el reconeiximent internacional per l’originalitat de les seves propostes i el rigor de la seva realització.

La seva trajectòria s’inicia al Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, aconsseguint premis extrordinaris que el duran psteriorment a completar els seus estudis a Paris, on reb esenyaments del mestres Casadesus, MagdaTagliaferro, Margaret Long i posteriorment de Harry Daytmer a Suïssa.

La seva carrera com a pianista professional s’inicia el 1961 oferint un repertori que abastava obres de Bartok, Schoenberg i Webern. A aqueixa mateixa è`poca composa i interpreta la part musical de Concert Irregular de Joan Brossa-estrenat a saint Paul de Vence, Barcelona i Nova York per conmemorar el 75é aniversari del naiximent de Joan Miró-una creació de Joan Brossa per encàrrec de la Fundació Maeght.

En 1968, becat per la Fundació March, es trasllada als Estats Units, on treballa amb nombroses personalitas de la vanguàrdia musical i coneix a John Cage.

Parale.lament la seva passió pel cinema el condueix a col.laborar amb cineastes com Pere Portabella, jordi Cadena, Gonzalo Herralde o Carles Durán. La seva filmografia com a realitzador s’inicia el 1967 amb el curtmetratge L’Àpat i es perllonga com a realitzador, coguionista i compositor de la música fins els anys noranta, comptant amb una àmplia filmografia entre curtmetratges i documentals
.

La seva discografia més coneguda s’inicia el 1981 amb l’edició a Nova York del disc Voice Tracks. A aquesta producció discogràfica s’hi afegeixen composicions per a diferents formacions orquestrals, de banda o corals que culminen amb la seva cantata L’adeu de Lucrècia Borja (2000), que es convertià posteriorment en una òpera.

Carles Santos sempre ha mantés una gran preocupació per la comunicació amb el públic i com treure’l de l’avorriment que provoca certa vanguàrdia musical , per enfrontar-se a ell cara a cara; preocupació que junt amb l’apassionada expressió de les seves idees, és una constant en tota la seva carrera artística.

Premis i reconeiximents:
La seva carrera es troba cuallada de premis i beques:

– Deutscher Akademiscu de Berlín, 1986
– Premi ciutat de Barcelona de la Proyecció Internacional, 1996
– Creu Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, 1999
– FAD, 1998
– Premi Nacional de Composició de la generalitat de Catalunya, 1999
– Premi Max 2000 a la banda sonora
Premi dela crítica de Barcelona per Ricardo i Elena com a millor espectàcle musical
– Premi Max 2001 a la millor composició i direcció musical

Imatges: